IES MOSSÈN ALCOVER. JUBILACIÓ DE BÀRBARA FEBRER i DOLORS GOMIS

 

Manacor, 27 de juny de 2023

Totes les coses tenen un inici. Un dia, un moment un instant zero. Tots i totes tenim al record el dia, l’instant, el primer moment en el qual posarem un peu (els ulls i la mirada també) al l’IES Mossèn Alcover. Si entrareu per la porta principal, a la dreta la deguéreu veure. Depenent de l’època també vàreu veure en Toni, n’Aina o na Maria Àngela. Però avui és d’ella de qui parlam. De na Bàrbara Febrer. La deguéreu veure en el cubicle, la peixera, la garita que fa de porteria. Probablement deguéreu explicar que éreu nous, que éreu professors o professores amb plaça o destinació al centre. Ella, sempre natural i desperta vos degué dir que havíeu d’anar a les oficines i que ja vos estotjaria un manat de claus. Així ho deguéreu fer. Caminareu pel corredor de columnes del bloc L envoltats d’olor a setembre. El setembre fa olor de calor, d’exàmens i de coses noves. El setembre és el fet d’obrir una calaixera i veure allò que s’albira, les expectatives, les ànsies. El setembre és d’expectativa i de respecte pel que ha de venir. Aquell primer dia probablement estàveu envoltats del tragí d’alumnes amb la pell rostida del sol i de mirada inquieta, potser de preocupació per si superaran o no les proves definitives.

 Molts de nosaltres coneguérem així na Bàrbara, en les circumstàncies i les perspectives de l'instant zero. Després han estat moltes, infinites les ocasions que l’hem tractat. Perquè la feina de naBàrbara i de qui fa la mateixa feina és fonda, cabalosa pràctica i necessària.

 I ara na Dolors. Si no sou del departament de geografia i història deguéreu conèixer na Dolors pels passadissos o a una reunió de nivell. Fa uns anys la vèiem adherida, enganxada a un carro d’aquelles diapositives avui extingides o acompanyada de tubs llargaruts de cartró on es guarden els mapes, les geografies enclavades en l’espai i en el temps que feim servir els professors de socials. També és possible que portàs una bolla del món, una bolla gran, amb tots els mars i oceans del món. Els professors sempre n'entenem la vida com una bolla del món, un garbuix de coses inmenses i curculars, relacionades a les quals volem donar resposta. Na Dolors, àgil, desperta i directa. Feinera, amb un motoret alimentat per un cor incombustible i sadoll de generositat.

L’instat zero està enganxat a l’encadenat d’instants posteriors. Instants de professor i professora, instants de portera o de porter: Instants repetits i fotocopiats però en els que sempre passa qualque cosa que els dies diferents. Perquè aquí, on s’apleguen més de mil persones sempre passen coses. És impossible que mai no passi res. L’altre dia, recordau, entraren dos cans  aperduats que pujaren al bloc nord barrejats entre els alumnes. Dos cans que als ulls dels que no els esperaven s’havien convertits en llops o bèsties perilloses amb set de sang. Aquí, dins la carcassa de d’institut passen coses, moltes bones. Coses com professors que perden les claus dia si i dia també, alumnes que no troben el camí de l’aula i transiten en l’espai mentre corre el temps, professors que feim la comanda de fotocòpies hora per hora i hem hagut d’anar a implorar precisament a na Bàrbara clemència i indulgència i sobretot celeritat perquè les hem de menester per d’aquí a trenta segons. Aleshores ella, ferma i digne ens explica que no és així, les coses s’han de comanar en els terminis estipulats. Na Bàrbara ferma, però flexible i disfressada de dona irritada i enfadada però que esdevé sempre al final bona, boníssima i ens fa les fotocòpies. O ens deixa unes altres claus si asseguram que les hem deixat a casa i prometem que al final del dia les tornarem. De fet, si ella fos un personatge de rondalla sempre seria una bruixa bona, aquella que esguarda els secrets i les potingues remeieres per curar, per encalmar les fiblades de la vida.

I les classes. La vida de l’institut no es pot concebre sense les classes. Com les que ha fet na Dolors. Classes amb rigor, de geografia, d’història, d’història de l’art. Classes amb contingut, assaonades de coneixement i professionalitat que fan que mai no mori la concepció de l’ensenyament com un oceà de coneixement explicat i aplicat amb saviesa en el qual els sabers han d’apuntalar unes generacions preparades per ser més cultes, més sàvies, més critiques, més autònomes, més despertes i més felices. Generacions que puguin caminar des de la llibertat i la responsabilitat. Perquè d’això es tracta.

Moltes vegades he pensat que les classes de na Dolors són una resistència, una resposta humanista i alhora una pedrada contra les parcel·les de mediocritat i buidor que sovint caracteritzen la postmodernitat. Classes contundents, potents, adaptades als temps però on es condensen els ingredients essencials: Professionalitat i humanitat. Les classes de na Dolors mai no són i mai no han estat cavalls cap a la fosca, tot el contrari. Les classes de na Dolors han estat un exemple de fidelitat a uns ideals, un exemple i un testimoni de coherència que fan d’aquesta professió una de les més essencials i primordials de totets quantes hi ha. Tendra però directa. Senzilla però amb l’exigència necessària. Una valenta dona, una dona de fets i no tant paraules ni de discursos. De poques paraules però que les ha dit quan les ha hagut de dir (i a qui les ha de dir, amb educació i sense embuts) i amb el punt de sensatesa, de lucidesa i sinceritat propia de qui mira als ulls i diu allò que pensa.

I tu Bàrbara quantes fotocòpies has fet? Quantes portes has obert (físicament i simbòlicament)? Quantes vegades has respost al telèfon? Quantes enquadernacions? Quantes vegades has rebut repartidors i repartidores amb paquets d’editorials, impremtes, folis, impresos i una teringa llarga de coses més?Quantes vegades han anat amunt i avall i fer de l’institut un espai amable i pràctic? Perquè totes les coses flueixin, perquè res s’engalaverni, perquè hi hagi el llim necessari en l’engranatge de les politges i el corretjam i fer que la nau pugui avençar amb dolç timó i que tot estigui al seu lloc. Tu Bàrbara ets una de les flors d’aquest jardí nostre. Aquest jardí que ja té més de 50 anys i que camina amb fermesa i que sempre està enganxat a la identitat, a la llengua, a la cultura i a la gent del nostre país, sempre tan petit i amenaçat. Sens dubte.

Aquest discurs ha d’acabar ja! Estimades Dolors i Bàrbara, Bàrbara i Dolors. El claustre de professores i professores, els d’avui i els d’ahir vos desitjam moltes coses, totes bones en aquesta etapa. Gràcies ienhorabona.

Manel Santana Morro

L’ara i l’aquí / la picada

Em sent afortunada, avui, pel fet de poder-vos dir adéu. Dir adéu és tancar portes i finestres i ens ajuda a poder partir.

Els orígens / els entrants

Que em volia dedicar a ensenyar ja ho intuïa quan, de petita, en lloc de pentinarles pepes, convertia aquelles nines en alumnes aplicades a l’escala de ca nostra. El què? Ho vaig saber a una classe de COU, quan la meva professora Genoveva ens va mostrar un quadre amb el jardí d’un pintor: entre aquells nenúfars plens de colors jo hi vaig veure la llum!

El passat / el primer plat

De què volia arribar al meu institut, no en tenia dubtes. I no ho vaig tenir gairefàcil: 4 anys sense llistes, ni places, ni feina i 4 més per aprovar oposicions. Tant d’esforç i tanta espera sé que varen valer la pena i m'han fet valorar cada dia tot allò que, amb voltros, he pogut compartir. Mirant cap enrera, veig aquella nina amb deu anys, ulleretes, que entrava per primer cop per la porta de l’institut. I ara que la veig sortir, encara la puc reconèixer. Aquell cor ple d’ilusions ara el porta ple de gratitud, sabent que ha rebut multiplicat tot allò que ha donat.Al llarg d’aquest anys he estat alumna, professora, he pogut compartir claustre amb antics professors, he estat tutora, mare d’alumnes i també he pogut formar part de tres equips directius: amb en Joan Parera, en Jaume Rosselló i en Toni Gayà. Als tres els he vist treballar amb cap, cor i sentit comú, tres requisits que no es podenaprendre a cap curset de la Conselleria. Ara que me'n vaig, deix aquí professors i professores que han estat els meus alumnes: Margalida, Cati, Bàrbara... La roda, viva, continua girant!

El present / el segon plat

M’estim i respect l’escola pública, però els darrers anys la sent entonar dolços càntics de sirenes, que tanmateix no poden amagar els clams dels navegants. No em vull batre contra les ones, vull aferrar-me a un bon pal. No vull haver de dir-li a ningú que porta un vestit preciós si el que veig és que va mig nu.I quina, pens, és la nostra tasca? Doncs crec que la nostra tasca és teixir, llençar fils al vent i crear una tela que ens atrapi, ens deixi crèixer i alimenti. Crec en un teixit suggerent, flexible i resistent. Així vos veig a tots voltros, aràcnids pacients, professors i professores, ordenances, neteja, administratius i de manteniment, cap de noltros imprescindible, però tots tan necessaris també!

També he trobat ara una altra resposta: “Per què prepares tant les classes?”, emrepetien els meus fills, un dia sí i un altre també. Llegir, rellegir i repetir ha estat una espècie de sagrat mantra que m’ha ajudat a posar calma al meu inquiet esperit!

El futur / les postres

I com serà el pas del temps a partir d’ara? Serà ràpid o serà lent? No ho sé, però sé que mai més començaran els anys després de l’estiu, que el setembre serà l’inici dels dies curts, no l’inici del curs, i que el pas de les estacions serà el Sol qui les marqui i no les notes per als butlletins.

En uns dies partim a Santiago: Finisterre és el nostre destí, allà on s’acaba laTerra, allà on el Camí també arriba a la fi. Aquí al davant només aigua, el temor d’un oceà infinit... Però crec que més enllà hi haurà terra i tot un món nou per descobrir!

El final / la copeta

Moltes gràcies!!

Adéu!!

Dolors Gomis