DEPARTAMENT DE CATALÀ: PREMIS LITERARIS
Els guanyadors dels premis literaris de Sant Jordi 2025 són els següents:
Poesia:
Guanyadora: Maria Pérez Llull (2n batx D).
Finalista: Emanuel Marín Osorio (3r ESO E).
Conte breu:
Guanyadora: Júlia Piris Andreu (1r ESO D).
Finalista: Mercè Miquel Adrover (3r ESO B).
Microrelats:
Guanyadora: Laura Vanrell Torrent (4t ESO A).
Finalista: Caterina Mas Mayol (4t ESO C).
A continuació teniu les fotografies dels guanyadors i els seus treballs.
Enhorabona a ells i a tots els participants!!!
Cançó per a una adolescent
Non non
vine, vine lluna.
Ai, la meva filla
Sola, en freda nit
insomnis jugaven
a conilló amagat.
Ai, la meva filla
orfe de llum
ni un instant
és calma
Vol ser estudiant
La nit la trasbalsa
No atura
i el temps
el temps segueix.
Fa una carrera
però contra ell.
Li faré una til·la
una camamil·la
per tenir la meva filla
per tenir-la tranquil·la.
Finalista de poesia: Emanuel Marín Osorio (3r ESO E)
Encara que no t’arribi
A malament.
Encara que jo sàpiga
que aquest manuscrit no arribarà a les teves mans,
jo només vull dir-te
que, per a mi, estimar-te és somiar,
és dormir amb la teva imatge al cor,
caminar amb el teu nom als peus,
respirar-te com l’aire més pur.
Tot el que faig és estimar-te.
Cada moment, cada instant, depèn.
Del teu somriure,
del teu cos,
del teu ésser.
I per a mi,
sóc feliç quan penso en tu.
Quan penso en tu,
el món s’ordena,
l’ànima es calma,
i estic content.
Tinc motius per seguir endavant.
I per a mi,
mai seràs només un pensament.
Encara que d’altres diguin mil paraules,
per a mi tot és una mentida,
perquè amb els ulls correctes,
tothom és perfecte.
Perquè tu brilles
com una llum serena
del blau cel morat d’amor.
Totes les dones hauríem pogut ser alliberades.
Basat en el poema "1936", de Josep M. Llompart.
Antònia Clareta.
31 d’agost de 1936.
Estimat diari, som en un dematí amb una mala notícia ha esclatat una guerra a Espanya i tots els homes del meu poble, Artà, se’n van a la guerra. Tots estan preparats amb una camisa blanca i neta, en filera per anar de soldats. Totes les dones, tristes, ploren recolzades a la porta.
1 de setembre de 1936.
Ara el poble pareix un desert. He pensat d’anar tocant porta per porta a totes les cases demanant si cada vespre ens reunim a la Plaça de l’Aigua. Totes han dit que sí!
2 de setembre de 1936.
Ara cada vespre ens reunim. Veig les dones molt contentes alliberades dels homes. Sempre hi ha un grup de dones que fan rotllana i fan llatra i xafardegen. Després ballen ball de bot i els dediquem un fandango anomenat “Fandango del Soldat”.
Finalista: Mercè Miquel Adrover (3r ESO B)
I tenia escates
Hi havia una vegada una noia anomenada Marina. Vivia amb els seus pares en una
casa menuda als afores de Barcelona.
Des de petita el mar li havia cridat l’atenció, però els seus pares li deien que tenia
prohibit anar-hi, que era perillós. Però ella no es va cansar mai de demanar-ho.
Sempre que hi passava pel davant, sentia que l’aigua la cridava. La pell se li posava
de gallina, els cabells començaven a moure’s com si fossin ones. Sentia la
necessitat que els seus peus toquessin aquella aigua clara i que semblava
congelada.
Un dia, va decidir anar-se’n de casa, per anar a veure el mar. Quan hi va arribar, i es
va banyar els peus, va notar que a la pell se li formaven escates, els seus cabells es
movien com el mar i quan es va capbussar, no va tornar a sortir mai més.
Guanyadora microrelats: Laura Vanrell Torrent (4t ESO A)
Els teulats de la vila
Recordo quan era petit i la mama em va dir que jo no era com els altres nens; i tenia raó. Sempre em molestaven i em perseguien pels carrers, perquè era més petit i fluix, o això em deien.
Però, hi havia un lloc on no em podien veure, mentre que jo ho podia veure tot. Els teulats de la vila eren com un nou món on només jo hi existia. Allà dalt ho he pogut sentir tot. He vist carrers plens d’alegria quan les noies jugaven a la corda, però també he vist carrers plens de solitud quan ja s’havia post el sol. He sentit la calor rabiosa de l’estiu cremant-me l’esquena i els vents gèlids de l’hivern despentinant-me els cabells. A vegades, em trobava el moix d’algun veí que es quedava amb mi fins que em cridaven a sopar. Només ells saben quantes postes de sol hem vist junts.
Em demano què hauria passat si hagués baixat més cops, però tampoc m’amoïno perquè dalt els teulats de la vila ho he viscut tot sense haver viscut res.
(Inspirat en el vers “pels teulats de la vila / he vist carrers” del poema "Memòries d’un viatge" de Josep Maria Llompart).
La nostàlgia que portà aquell fred desembre
Dins el cor de la Judit hi creixien els arbres, carregats de saviesa i enyorança, que amb la seva àvia havia sembrat. Juntes creixien, reien i compartien moments que, amb el pas del temps, es varen perdre dins l’oblit.
Aquell fred desembre tallà els arbres del cor de la Judit. La mar, l’àvia i la Judit, unides com una trena pentinada que ara es desfeia amb la nostàlgia que la brisa de la mar passejava. Deixant petjades efímeres que l’aigua engolida sense pietat, la Judit feia memòria dels tresors que l’àvia li havia deixat, i així va ser com es va adonar que la mar anava també carregada d’enyorança.
Quan les ones de la mar trencaven amb l’arena, deixaven una escuma que li besà els turmells. Aquí va ser on ella recordà tot allò que un dia compartí amb l’àvia. Els ulls se li inundaven d’aquella aigua salada que la seva àvia sempre li havia netejat, però ara es trobava ella sola; la Judit, la mar i la nostàlgia.
