Sant Jordi 2017. Entrega de premis (2)
Microrelats. 1r premi: Miquel Xavier Duran Vaquer. No entenc aquets humans.
«No entenc aquests
humans»
Mai hagués dit que l’Estígia tendria un clima
tan suau; ni que el vell Caront s’hauria d’ajupir per ajudar a les ànimes que
s’ofeguen entre els reflexos blaus. I les
oronelles*, tristes expectants, ploren quan senten el crit romput d’un
infant que estira la mà cap al seu
germà, que s’endinsa amb els ulls tancats. Mai hagués pogut arribar a pensar
que encara s’ha d’inhumar aquesta crueltat inhumana, que la misèria no ha
deslliurat cap mena de misericòrdia entre les mirades que es creuen tan
llunyanes… I Eris, deessa insidiosa, observa orgullosa com germinen les seves llavors
dins els esperits negres que esblaimen els rostres de mig món. Mentre, la nit,
que absorbeix la llum sense pietat, intercanvia amb les muralles que impedeixen
el pas ullades de complicitat. I la mar,
sempre voraç, devora les ofrenes que els cors obscurs li fan… I jo, que miro
amb els ulls tancats, tan sols espero que un Prometeu ens torni el foc tan
oblidat.
*Pels antics
egipcis, la oronella era un animal consagrat a Isis i, així com Caront ajudava a les ànimes dels morts a creuar
l’Estígia a la mitologia grega, les oronelles portaven als difunts cap al Duat,
la vida eterna, on eren rebuts per Anubis. És una analogia amb Caront, ambdós
són ponts entre la vida i la mort.
Microrelats. 2n premi: Antoni Borrueco Miró. Parlem.
Parlem
Parlem de com es
camina quan s'està enamorat. Cada pas s'equilibra amb el següent. Ho notes,
saps què és. T'envaeix un sentiment d'eterna joventut. Sempre en creixement. Sempre
disposat a noves experiències. Tanques els ulls i pots veure el mar. Cristal·lí, lleuger. Mires cap a aquestes
aigües i no veus a Narcís, veus a la persona que estimes. No importa què
cançons sonin, totes tindran "alguna cosa". No importen ja les llums
de ciutat, per què anaven a importar? Cada reflex, cada centelleig de cuca de
llum solament et recorda a
alguna cosa: els seus ulls. Els focus de l'ànima. Que el nostre silenci crei
per si tot sol digressions. Dissonàncies narratives. Trobem bellesa on els altres
no la veurien. Passegem junts i banalitzem la banalitat de la vida. Somriguem
cada vegada que obrim la cartera i trobem en aquesta fotos de carnet fent
ximpleries. Per què no recollir aquestes flors grogues? Clar que sí. I les
posarem al costat del nostre retrat de
la xemeneia. Que gaudeixin el ball dels calius del nostre amor. Parlem de com
les mirades s'entrecreuen. Ràpides i tímides. Com les primeres paraules. Parlem
de com aquestes s'entretallen, es redueixen. Parlem de com les paraules. Parlem
de com. Parlem de. Parlem.
