Nadia Ghulam: "Si creus pots crear, si no creus no pots crear res".
Com tots sabeu, el passat dia 15 de març ens visità l'escriptora Nadia Ghulam. Aquí teniu el reportatge fotogràfic i la crònica personal de Rita Shelyakina, que ens ha ajudat a oferir-vos la notícia.
Vam
entrar per la porta de la sala d’exàmens i jo estava preparada per rebre una
xerrada impactant, ja que una història així, tan dura, no se sol donar entre
nosaltres. Malgrat aquesta tensió inicial, ella es veia tranquil·la i em
transmetia força mentre relatava la seva història. Amb tocs d’humor i moments
més difícils de pair, s’expressava amb una actitud juvenil i fresca, amagada
darrere les marques facials que parlaven per si soles. La veritat és que ens ho va posar molt fàcil.
Els que no havíem llegit el llibre, com jo, podíem seguir el fil fluidament. No
només era la seva vida una cosa fascinant, sinó també la manera en què l’havia
afrontat, amb quina actitud, i la forma en què ara ens l’estava contant.
L’intentaré resumir, encara que no podreu apreciar el seu curiós accent a
traves de les lletres:
“Afganistan
sempre ha estat un punt estratègic, una terra rica en recursos naturals que
tothom desitja tenir, per tant ha patit guerres constants”.
“De
petita, quan anava a l’escola, el nostre professor ens intentava ensenyar
anglès dintre de les aules sense sostre. Moltes vegades ni ell sabia com es
deien les paraules i havia d’anar-se’n al mercat a vendre per poder menjar,
deixant-nos sols amb els llibres, que ens fascinaven”.
“Quan
va caure una bomba al damunt de casa meva, em vaig cremar parts del cos, com la
cara. El meu pare va embogir, i ma mare no havia treballat mai. Just en aquell
moment s’aprovà una llei que prohibia a les dones fer feina”.
“Em
vaig veure obligada a prendre una decisió. O demanàvem almoina, com feien
altres, o jo em disfressava de noi i anava a treballar. I vaig pensar: per què
no? Demà segur que canvien la llei i ja podré ser Nàdia un altre cop. Aquest
demà s’allargà durant 11 anys, fins que en vaig fer 21”.
“Després
de viure fent-me passar pel meu germà, una ONG em va rescatar i em va dur a
Catalunya, on uns pares adoptius m’acceptaren independentment de la meva edat.
I sabeu? Em van posar pebrots farcits per dinar el primer dia, que no em van
agradar gens. Per això me’ls vaig menjar a corre cuita i van pensar que era el
meu plat preferit! Deu anys després, encara no he sabut com dir-los que no
m’agraden!”. Tots vam riure.
En
acabar la xerrada, em vaig acostar a ella i, mirant-la, vaig pensar: com pot
ser que molts de nosaltres, que tenim vides en comparació ridículament fàcils,
que menjam cada dia i que no ens falta de res, hem perdut les ganes de viure i
no li veim la màgia al nou dia. En canvi, persones com na Nàdia, que han
superat veure la mort, la guerra, la gana, i la por, poden somriure d’una
manera tan autèntica, amb una mirada que diu: “Encara crec en nosaltres, encara
crec que val la pena viure”. Només sóc capaç de meravellar-me i dir que sí, que
val la pena, i que nosaltres, malgrat estar fermats de per tot, podem canviar
aquest món, que tots units podem dir, com ella va dir, plena d’amor: “Ens hem
d’estimar, enlloc d’odiar-nos”
Rita Shelyakina. 4t
ESO B.
