Sant Jordi 2018. Entrega Premis Microrelats.

PRIMER PREMI: JENNIFER VELÁZQUEZ (1BAT B)

L' intrèpid Colon

Això era i no era un home molt agut i mentider, que pasava les hores mirant a les papallones.

Aquest home era molt alegre i xafarder, fill de ningú i de tothom, i, com ben cert no sabia d'on provenia va decidir que el seu pare seria el Sol i la seua mare la Lluna.

De nit enyorava al pare, i durant el dia li mancava la mare. Es passava els vespres observant les estrelles, somniant que eren els seus germans, jugant tots plegats. I, es que la soledat és un gran mal, que aquest home no estava disposat a suportar. Ell no tenia ni nom ni edat, ja que vivia a un món de fantasia.

Si no tenia res per menjar, s'imaginava que s'havia fartat de llepolies, fins a estar apunt d'esclatar, pensant per a ell mateix: “ Menjaria tot lo dia llepolies!”, i es que era tanta la seua imaginació que fins i tot li arribava a fer mal la panxa.

A la seua vida no hi havia espai per a l'avorriment. Cada dia era l'inici d'una nova i intrèpida aventura. Un dia pirata, a l'altra general, i per acabar un bon soldat. S'embarcava en viatges sense cap destí fixat, amb tot un univers esperant per a ser descobert. Podríem dir que això era el que a ell més li agradava, ser el descobridor de misterioses terres que mai abans havien sigut trepitjades, però, com tot lo bo, té un final. Un bon dia, de tantes mentides que va arribar a dir li varen esclatar a la cara, com es sol dir, les mentides tenen els peus curts. Es va adonar que no podia viure en el cel quan els seus peus eren a terra. Així doncs, va decidir que el món  real seria el seu nou escenari , un meravellós circ de nous descobriments, on ell seria el nostre Colon i ens guiaria allà on cadascun de nosaltres ens proposéssim. I es que aquest home ets tu, i som jo, som tots nosaltres, i els nostres desitjos de viure amb il·lusió.

ACCÈSIT: GABRIEL ROSSELLÓ SALLERAS (2BAT B)

Em va costar saber si el que tenia davant els ulls era humà. Aquella pútrida bèstia antropomorfa amb l’òbit dins la mirada... pell cremada, aspre, cenyida sobre els seus ossos; boca seca, banyada en roig, sobre un rostre pàl·lid. Ulls injectats en sang i un nas descompost per la necrosis. Enorme cabellera grisa que li queia sobre la seva espatlla angosta.

Portava una soga al voltant del coll, arrossegant-la pel terra. De falda, l’orgànica carcassa cutània d’un animal gairebé indistingible, semblant a una cabra, que li cobria les primes cames fins arribar als seus peus descalços, bruts i callosos.

L’observo amb una mescla de por i fascinació per la seva grotesca i terrorífica figura.

Vaig morir lentament, espiant l’espill.

SEGON PREMI: LLUÍS LLULL RIERA (4ESO C)

Aquell riu anava en direcció contrària a mi, amb la força de 10.000 gegants, era difícil nedar contra la potència de la corrent que es dirigia cap a mi, com si volgués enfonsar-me i no deixar-me sortir mai més, jo amb silenci lluitava, pensant amb les paraules que em solia dir la meva mare “mai, mai, mai et rendeixis”, sentia com el bombolleig dels peixos s'infiltrava dins les meves orelles, allò em posava més nerviós encara, sonava com si fossin rialles subtils però sonores. Notava com si tengués enganxat al cos una bossa plena de pedres que em dificultava la pujada pel riu costa amunt, a la vegada el piular dels ocells m'animava, vaig treure les forces no sé d'on, tot això mentre el meu subconscient m'aconsellava que ho deixes fer, que em deixes portar per la corrent, amb el meu cos tremolant per la por, vaig començar a nadar amb totes les meves forces, sí, ho havia d'aconseguir, com si la meva vida depengués de si podia o no pujar aquell tram d'aigües i corrents vastes, quan vaig arribar al final, on l'aigua era cristal·lina i calmada, vaig poder dir la meva primera paraula davant aquella multitud de gent que em mirava, ara em tocava tornar a lluitar per seguir amb la meva presentació oral, vaig maleir al meu professor per fer-me passar-ho tan malament, em vaig tirar de cap de nou a la cascada d'aigua poderosa i devastadora per seguir lluitant i aconseguir seguir amb el meu text.

TERCER PREMI: TONI BORRUECO MIRÓ (2BAT E)

L’estirp de Caín

No ens adonem, però la mort se'ns presenta cada dia. I cada dia nosaltres creuem la mirada amb ella, però la ignorem. Cremi que no és allà, que aquell reflex que enlluerna els nostres ulls i ens cega -sí, ens cega, aquella llum al final del túnel...- és, només, el Sol, que juga innocentment al pica paret. I no saps que és la teva fesomia la que reverbera sobre el tall de la dalla.

La mort i jo. No xerrem el mateix idioma, però ens entenem. Allà però on, com. No és cap malson. Ningú no sap què és la mort i tothom la tem. (1) Camps de joncs? (2) Un saló dels caiguts? Res. La mort és allò que és profund. Són uns ulls que s’enfonsen en l’obscuritat. És una boca tancada tractant de cridar alguna cosa inquietant.

Entretant, roman al llit. La mort em demana l’hora. M’està agafant confiança. El meu jaç devorarà la meva carn, i em submergiré en un remolí d’aigua negra mentre s’ofeguen els peixos i les flors que vaig cuidar fins aleshores. (3) I miraré la seva cara, decebuda després de veure la balança…