QUELA SERVERA TURNES, PREMI BERNAT VIDAL I TOMÀS DE POESIA
El premi es va lliurar dins la Gala dels Premis Literaris Vila de Santanyí 2026 que atorga l'Ajuntament.
L'enhorabona a l'autora i aquí en teniu dos poemes de mostra:
Tot allò que va ser matèria o cos, avui és dogma.
I s'organitza contra
nosaltres
Gonzalo Hermo
JA NO SOSTENEN RES
Vesteixen marbre el plor al coll, freda la galta,
la mà capolada, resistència.
No es queixen, no: la pedra té paciència,
i erigeix temples amb l’esquena alta
encís esclau dins la geometria.
Li han dit estàtua, verge anatomia,
fonament d’una història en dictadura.
Però avui
el cos, d’estralls i mites, es despulla.
[Res no pesa tant com no poder caure]
Ja no són paret, ni base, ni promesa,
ni sostenen déus cecs ni palaus llatzerats.
Són les esquerdes noves dels registres,
on glateix l’enuig fet bellesa.
Han baixat del pedestal, han trencat
les cadenes de calç
i de llegenda.
Les cariàtides tremolen,
la càrrega les trenca, les esberla
[les allibera]
Cauen frisos com tòtems vells
un crit de matacà s’alça en tots els cels
el món s’ensorra mentres giren cara.
4Els peus toquen l’arrel: l’hora és tremebunda
i la dansa comença des del fang
amb peücs de sal.
Dins l’abisme, fan foc amb el seu nom,
amb cada síl·laba defallida, depesa, eximida, prescrita,
distreta
que les va empresonar.
Del temple rònec, buidor fèrtil;
Terra Promesa.
Muden veu
fora d’angle
d’ànima cauteritzada
com mots que,
quan regurgiten,
no cerquen pes, ni centre, ni eix.
No som pilar, ni emblema, ni frontera.
No som gliptoteca, ni dèria d’imaginaire.
Som cossos que es rebel·len en el llot,
som la fi de l’edat de pedra.
NINGÚ MOS TÉ
La saviesa de desfer-se
per guarir pell que encara no té nom
i oferir el cor nu
per abastar el buit
i confiar que la terra ho acull tot.
